martes, agosto 19, 2008

El Sr Grasa, el meu coach ( en català)



L'esport ha estat i és la salvació de molts joves. En aquells anys en què no hi havia massa centres d'oci, una de les poques sortides que tenien els nostres adolescents era la pràctica esportiva. Per les instal·lacions esportives del barri van passar infinitat de joves, fent possible així que no s'estiguessin sempre al carrer i es van educar en l'amistat, la tolerància, la disciplina i el companyerisme.

José Antonio Grasa Blasco
Campió de Catalunya d'E.D. d'atletisme en 5000 i 10000m
Sots-campió de Catalunya de frontó
Jugador i entrenador d'handbol

¡Vinu tira!

Encara em ressona la veu del meu entrenador als meus oïdes de quan jo era una jugadora de handbol ara fa una pila d’anys ,la seva veu ronca dient :

¡Vinu tira a porteria! sempre ha restat al meu record , comprenc ara , al llarg del temps que la seva cridaria era sempre amb bona intenció i per l’afany de guanyar partits .

El senyor Grasa em va ensenyar tot el que sabia en respecte aquest esport , jo... , ho dic amb veu baixeta , era una jugadora boneta , dit entre cometes , que sempre abusava de la bona fe dels arbitres, i de la meva astúcia per sempre caure de penalty encara que no fos cert , per compensar la meva poca força muscular per llençar la pilota a la porteria.
Eren molts els arbitres que coneguem la meva pilleria sempre em recriminaven

-¡Vinu! Como te tires al suelo no te pito el penalty…

Era tant evident que les meves caigudes eren falses , però que sempre semblaven casuals que ells , els senyors vestits de negre acabaven xiulant la falta màxima amb una picada d’ull i un somriure .

...El handbol es va instaurar al meu barri de la Vivendes de la Seat , sota el comandament , mai millor expressat d’un monja gran , més que gran era enorme , La Madre Magdalena , que era tan fanàtica dels esports ,que no li queien les vestidures per xutar una pilota agafant-se els hàbits per damunt del genoll, o jugant a les cremades , que era un joc bastant tonto en el que es llençava la pilota contra l’equip contrari, i tu et passaves tota la estona corrent d’un costat a l’altre perquè la pilota no es toquès .



En aquesta època es va crear l’ equip femení del Handbol, que va pertànyer unit per molts anys i molts partits , fins que la mare empresa (Seat), va decidir en vista dels nostres bons resultats obtinguts , i de un bons calerets que van caure , pujar a l’equip a La Divisió d’Honor del Handbol Espanyol, i les ments pensants va considerar que nosaltres, les jugadores de tota la vida del barri , no donaven la talla , i es van dedicar a reclutar jugadores externes del Sabadell i de l’Asepeyo .

¡I la van cagar !

....................................

Durant molt de temps el microbús platejat i blau ens va passejar per tots el indrets de Catalunya , sempre ens esperava a la porta del “campo de los deportes” ( es deia així) , ara crec que es privat, i allà ens recollia per anar als partits fora de casa.

Els entrenaments eren tres dies per setmana amb el nostre entrenador , Sr Grasas, primer en una pista de ciment que hi havia la costat de la piscina , desprès en un altre pista que esta situada al emplaçament antic de la Església , i mes tard ja quan érem de primera divisió al actual pavelló d’esports , tancat i amb parquet .

De la mateixa forma que varem canviar de diferents emplaçaments per entrenar , el nostre vestuari es va modificar al llarg del temps .

A la primeria dúiem unes faldilles blanques i una camisa a joc blanca , la veritat que eren bastant incòmodes per jugar , però les monges eren les monges, , desprès l’uniforme estava compost de un pantalonet curt blau marí, i les samarretes de color vermell . Encara guardo de record la samarreta on llueix el numero 6 que era el meu .

La modificació en la nostra vestimenta alegrava al nois del barri, que crec , no venien precisament per amor al esport , sinó per veure’ns les cuixes .

El meu pare que no ha estat mai una persona que es prodigués en demostrar les seves emocions , apareixia d’amagatall , cada diumenge a les escales del pavelló d’esports , sempre ho feia quan el partit ja hi era començat , i la seva filla , o sigui ,jo mateixa rodava per terra , amb genolleres , colzeres i tot l’equipament necessari..

La seva ombra silenciosa , es col•locava a les grades del pavelló , sense dir ni mu , desprès a taula a l’hora de dinar , faria algun tipus de comentari sense donar cap importància , malgrat jo estigues segura que ell gaudia com un boig dels partits , i era el nostre fidel seguidor més que aquell que surt a la tele ,” Manolo el del Bombo “

Així van passar molts anys , al costat de les que van ser les meves amigues , Antònia la portera , i la Rallo , Sole ,Reche , Chiqui , la boníssima amiga Angelina Sallent , Maite Rosi , fins que al arribar el final de temporada ens van comunicar que només tres de les jugadores passarien al primer equip

Ens deien “ las hijas del cuerpo “, ja que les altres jugadores eren foranies del equip del Sabadell i de l’Asepeyo.

La nostra alegria va durar poc , perquè , primer ens van canviar d’entrenador , i desprès perquè ens van passar la següent temporada pràcticament el banquet .

Això si , viatjarem per tota la geografia d’Espanya sempre en avió i en bons hotels, van conèixer la gloria i la desgracia ....

Aquest moment àlgid del barri , contava amb més esports que sobresortien , més que un barri de treballadors semblava un barri residencial .

En aquella època , anterior i posterior hi havia molts i diferents esport : Equips de Basquet , frontó , jocs de taula con d’escacs i fins i tot , es va competir al programa molt famós en aquella època “Cesta i Puntos”

L’esport va ser l’eix fonamental del fills del treballadors de la Seat durant tota una època , però no va ser l’únic , també ens van introduir al moviment scouts ...
Però ...
Això ja es un altre historia ..........

Angels Vinuesa







.

No hay comentarios: