Este es un capitulo de mi libro Els Esperits de LLum, tambien esta en versión castellano "Seres de Luz"
LES RESPOSTES MÉS SORPRENENTS DE LA SENYORA AGUSTINA
La veritat és que aquesta setmana res no ha sortit tal com jo imaginava. Les respostes de la senyora Agustina aquesta tarda d’hivern m’han sorprès, ja que escapen de tota lògica, almenys humana.
Rondava el mes de març i aquesta era la tercera entrevista amb aquest esperit de llum. Arribats en aquest punt, jo em preguntava si tot això que m’estava passant, aquesta experiència, serviria d’alguna cosa, si realment aquest llibre, increïble per a molts, tindria alguna utilitat almenys per a les persones que el llegeixin. Cada vegada tenia més dubtes, com a ésser humà, i no volia de cap manera sotmetre’m a aquestes qüestions.
Feia un sol tebi.Tot baixant pel passeig de Prim, mirava la gent i em preguntava quantes persones no es preocupaven per cap qüestió de les quals diríem fonamentals a la vida. Allò de preguntar-se qui som i on ens dirigim només era una parcel·la exclusiva de pensadors i filòsofs. Tenia la sensació que potser no estaria a l’alçada perquè els meus dubtes com a ésser humà em feien dubtar de tot això.
En arribar a la consulta, el Josep no hi era. Havia anat a fer un tallat. Com ja era habitual, el brivall que atenia la fruiteria em va saludar i em va fer passar a la saleta. Em va preguntar com anava el llibre i fins i tot em va dir que quan estigués acabat el compraria.
Jo en cap moment no havia pensat en la possibilitat que aquest llibre sortís a la llum i que hi hagués persones que el volguessin llegir.
Els llums estaven apagats i l’olor d’encens era palpable. Vaig treure les meves anotacions i fins i tot vaig atendre una trucada al mòbil. Al cap de pocs minuts va aparèixer el Josep.
–Hola, nena. Com va això? –em va dir amb la seva amabilitat i el seu somriure de sempre.
Vam entrar a la saleta de pau on atenia els seus clients. Una vegada més, nosaltres dos en el mateix decorat de sempre: ell assegut a un costat de la taula, a la seva butaca, i la foto de la senyora Agustina a la paret, just damunt seu, i jo a l’altre costat i damunt meu la seva fotografia, també emmarcada.
Tan bon punt vaig veure que anava a senyar-se, el vaig aturar.
–Espera’t, Josep. Vull que parlem una mica –li vaig dir en una súplica–. Saps?
Sempre que vinc aquí tu entres en trànsit i jo parlo amb la senyora Agustina. Em sap greu que només utilitzem el teu cos com a instrument.
Jo crec que ell va agrair aquesta deferència i tot seguit vam començar a parlar dels últims esdeveniments de la consulta.
–L’altre dia va venir una noia que tenia problemes per treure’s el carnet i em va demanar ajuda –ho va dir amb senzillesa, sense donar-se importància–. Jo li vaig donar aigua beneïda i es veu que va aprovar. Però, fixa-t’hi, l’altre dia jo era a la porta de la fruiteria i va passar aquesta noia, molt arreglada, i ni tan sols no em va saludar. No és que jo esperi res, però ni saludar-me... No ho sé. De vegades penso en tot això i m’agradaria fer més per la gent, però jo tinc la meva vida, un negoci que haig de tirar endavant, la meva família...
Mentre ell parlava jo pensava que es passava totes les tardes atenent la gent i que sempre que el cridaven per algun assumpte estava disposat a ajudar. No entenia aquesta preocupació per fer més per la gent, perquè ell feia més que ningú per molta gent.
Vam estar parlant d’alguns casos i em va explicar que sentia que les paraules brollaven dels seus llavis sense saber del cert d’on venien. Parlava amb tranquil·litat, com sempre, i no estava gens amoïnat per com aniria el llibre. Em va dir que confiava en mi.
No li vaig comentar res de les meves preocupacions ni dels meus dubtes, malgrat que aquells darrers dies estava amoïnada precisament per una qüestió sentimental, sobre la qual el Josep havia fet una predicció que, al meu parer, era gairebé impossible que es complís.
Al cap d’una estona d’estar comentant algunes de les històries que passaven per la seva consulta i atès que ell era una persona molt ocupada i el temps, com sempre, jugava al camp contrari, vam decidir començar la sessió.
Es va senyar i va lliurar el seu cos a l’esperit de llum, ritual que sempre es repetia. Després d’una petita convulsió, res d’important, es va incorporar a la butaca i fregant-se les mans, com sempre, amb els ulls clucs em va saludar:
–Bona tarda, germana. Que la pau sigui amb tu.
Jo sabia que era la senyora Agustina, però no perquè hi hagués res diferent, sinó pel seu to de veu. Així que també la vaig saludar i vam començar a parlar.
–Ah! Tú eres la del libro –em va dir.
–Pues sí –li vaig contestar.
Aleshores, sense seguir el guió que tenia preparat, li vaig dir:
–Le puedo pedir un favor? –em va sortir així, de sobte, sense pensar-hi.
–Claro –va contestar–. Si puedo y estoy autorizada te lo diré.
–No és res personal –vaig insistir–. És un favor per al Josep.
Em sentia en l’obligació de demanar-li algun favor per a ell, que sempre havia estat tan generós de deixar el seu cos perquè jo parlés amb la senyora Agustina.
–Yo sé –vaig començar– que Josep está preocupado por acertar el momento de sus predicciones. ¿Ustedes podrían ayudarle en eso?
–Josep lo hace bien. Un médium no tiene que hablar demasiado. Piensa que para nosotros el tiempo no existe. El tiempo es una medida de los humanos. Lo que vosotros llamáis tiempo nosotros lo medimos a través de la naturaleza. Hay que contarlo por lunas. Tres lunas llenas, etc. –i aquí ja va començar a parlar com sempre parlava, molt i seguit–. Pero has de tener en cuenta algunas cosas. A las personas a veces no les conviene saber cuál va a ser su futuro, porque condicionaríamos lo que va a pasarles. Así que no es que los médium engañen sino que simplemente lo retrasan. Por ejemplo... –sempre em posava exemples, com si amb els exemples, d’una forma metafòrica, volgués fer-me veure un costat més humà perquè jo entengués allò que em deia–. Por ejemplo, imagínate que una persona está en la cárcel y que su novia o su mujer viene a preguntar cuándo saldrá. Yo sé cuándo saldrá, pero ha de pasar mucho tiempo. Entonces el médium le dice que sí saldrá, pero no le dice el tiempo de espera, ya que esto condicionaría su actuación y le crearía más angustia. Pero, dime, ¿todo esto es porque quieres saber el tiempo en que ocurrirá la predicción que te hizo Josep?
Aleshores em vaig quedar glaçada. En cap moment havia pensat en la meva predicció, almenys d’una forma conscient, i sempre vaig pensar en el Josep. O això em pensava jo. Era com si, d’alguna forma, aquell ésser pogués llegir-me el pensament. Ho vaig negar i li vaig dir que les meves intencions eren justes i bones.
–Mira, no hay que hacer daño a la gente. La gente viene a buscar alivio y consuelo.
Això era una constant: ajudar les persones, donar-los pau i serenitat. El temps, com sempre, passava de pressa. Ja havíem consumit més de deu minuts i hi havia moltes preguntes a fer, així que vaig començar amb les que duia preparades.
–¿Por qué las personas tienen luz? ¿Cómo se ve? ¿Los hijos pueden heredar la luz de una persona?
–Las personas tienen luz porque les es dada por el Padre desde la naturaleza. Mira, por ejemplo, imagínate un rebaño y que por cada 100 o 200 personas hay un pastor. Éste sería la persona con luz. Puede ser su cura, su confesor, su médico o cualquier persona. La naturaleza crea sus propios médicos y la gente se dirige a ellos, los reconoce. Hay mucha gente que conoce al hermano Josep, que viene a su consulta. Pero piensa que también hay personas que pueden usar este don para hacer el mal.
Silenci. Aquí es va aturar. Era com si pensés la resposta a la meva darrera pregunta. Al cap d’uns segons va continuar:
–Los hijos no tienen porque heredar la luz. Cuando yo vivía en la tierra tenía cuatro hijos. Ninguno de ellos heredó este don y fue mi vecino Josep el que se llevó toda mi fuerza.
En parlar un altre cop del Josep, vaig pensar en la primera entrevista i en la primera pregunta que li vaig fer a la senyora Agustina, sobre si el esperits tenien emocions. Ella em va respondre que no, però ara tenia la sensació que la senyora Agustina sentia una gran estimació pel Josep. No sé com explicar-ho però es notava en la seva forma de parlar. Així que, sense entrar en contradiccions, li vaig exposar el que pensava.
–Yo veo, o presiento más bien, que usted tiene un amor muy grande por Josep. Es lo que me transmite. En la primera entrevista usted me dijo que los espíritus de luz no sentían emociones, pero noto al hablar de él que existe un gran vínculo entre ustedes.
–Yo soy su protección y él es mi cuerpo aquí en la tierra. No es amor tal como tú dices. Es una obligación que yo tengo hacia él, porque así me ha sido encomendado.
Aquesta va ser la resposta de la senyora Agustina. Així que vaig continuar:
–¿Cómo se designa a un guía espiritual?
–Es el Padre quien lo designa.
–¿Se refiere a Dios?
–Es el Padre, Jesucristo, el que designa con quién debemos estar.
No va contestar res més. En aquest punt era inflexible i jo tampoc volia entrar en més detalls per ara, però la curiositat sobre aquest tema era cada vegada més incipient.
–Dios crea el alma inmortal, según las sagradas escrituras. ¿Por qué mueren entonces, según usted, cuando se reencarnan en animales?
–El alma no muere. Eso ya te lo expliqué el otro día que hablamos. El alma, cuando un animal muere, se distribuye, ¿entiendes? Es como si volviera a la naturaleza.
–¿De dónde sale la primera alma? ¿De dónde viene?
–Viene del Padre.
–¿Todas las personas son reencarnadas? ¿Hay personas que son únicamente materia?
–Hay personas que no son reencarnadas. Son almas nuevas. Imagínate que hay muchas más personas que nacen que las que mueren. Así que el Padre también da almas nuevas. Y hay personas que tienen dos almas. Por ejemplo, Josep tiene la suya pero también la mía cuando estoy en su cuerpo.
–Esto me ha hecho pensar que los bebés que mueren de recién nacidos no tienen tiempo de pagar sus culpas aquí en la tierra. Entonces, ¿qué pasa con estas almas?
–Los bebés mueren por dos motivos: porque han de volver inmediatamente, o sea reencarnarse de nuevo, o porque van directamente al lado del Padre. Ya te dije que es como una escalera en la que vas subiendo peldaños a medida que te vas llenando de luz. Estas almas están también destinadas a otros menesteres, que yo no te puedo revelar, porque hay cosas que no es posible decirte, pero te puedo asegurar que es para cosas muy importantes y bellas.
Això em va fer recordar la figura dels arcàngels i també la dels serafins i els querubins com a éssers espirituals.
–¿Se refiere a los arcángeles, los serafines y los querubines, descritos en las sagradas escrituras?
–Podríamos decir que sí. Eso es exactamente.
Les respostes de la senyora Agustina havien estat molt prolífiques i a la meva llibreta en quedaven moltes més. Vaig voler saber qüestions que últimament m’estaven plovent de mols llocs, qüestions que, jo no sabia ben bé per què, altres persones em plantejaven i que d’alguna manera jo havia de preguntar a la senyora Agustina.
Així que, a partir d’aquest moment, les preguntes que formularé ja no són només meves sinó que hi ha aportacions de persones de diferents classes socials i de diferent nivell cultural. D’alguna manera, aquest fet es deu a la meva inquietud perquè aquest llibre ofereixi respostes a moltes coses que no entenem. Per una altra banda, són coses que jo ni m’havia plantejat i sobre les quals ni per un moment havia pensat de preguntar.
Potser les respostes a les tres preguntes següents siguin fins ara les més sorprenents i jo, que sóc fidel a allò que va passar, les transcriuré fil per randa. No he de ser jutge de les respostes, ja que no són opinions personals sinó respostes de la senyora Agustina. He de confessar, però, que després d’aquestes preguntes jo mateixa vaig tenir una crisi de creença en tot això que està escrit. Però el més sorprenent va ser el que va passar cinc dies després d’aquesta trobada amb la senyora Agustina.
–¿Existen otros planetas habitados? –jo ho donava per descomptat i per això li vaig fer encara una altra pregunta–. Si es así, si existen almas, ¿también hacen esta misma función que ustedes aquí en la tierra?
–Sólo existimos nosotros. Hay otros planetas, pero no existe vida en esos planetas. La vida no es posible en otros planetas. No hay ovnis, sólo estrellas que corren, para que me entiendas. Son espíritus muy fuertes de gran magnitud espiritual.
–¿Por qué, siendo tan grande el universo, las almas siempre están alrededor de los humanos?
–No hay vida en otros planetas. Las almas sólo están alrededor de la Tierra.
Després d’aquestes respostes, la senyora Agustina va tenir un gag d’humor amb mi. Jo crec que va ser perquè les respostes eren molt sorprenents. La seva darrera resposta em va fer pensar en una cosa que m’havia dit. Segons em va dir la senyora Agustina, quan una persona mor la vénen a buscar les persones estimades, però, si és així i les ànimes es reencarnen, pot ser per exemple que quan jo mori la meva mare no estigui morta, pot ser que estigui reencarnada en una altra persona. Aleshores, qui em vindria a buscar?
–Vendrán a buscarte tus seres queridos. Pueden ser familiares muertos, personas conocidas por ti o bien el que esté libre en ese momento.
Vaig somriure. La veritat és que em va fer gràcia la seva forma d’expressar-se.
Encara li vaig fer una altra pregunta, que de fet tenia relació amb el que havíem estat parlant.
–¿Qué pasará cuando el mundo se acabe? ¿Dónde irán las almas?
–El mundo no se acabará. El sol no se apagará. Nacerán otros planetas. Pero el Padre tiene muchos ases en la manga todavía.
Havíem excedit el temps i jo temia pel Josep. Ja portàvem més de 25 minuts parlant i ella encara em va plantejar si volia alguna cosa per a mi. Semblava que sabés el que em passava. Era increïble. Aquella tarda em va fer plorar.
Quan el Josep va sortir del trànsit i li vaig explicar el que m’havia dit la senyora Agustina, el primer que em va dir va ser:
–I aquestes preguntes li has fet? Jo no sabria com contestar-les.
Es va sorprendre, com sempre, de les respostes i em va demanar si ella contestava de seguida i com ho feia. Jo el vaig tranquil·litzar i ell a mi, ja que, com passava amb algunes persones que anaven a la seva consulta, quan va sortir del trànsit es va trobar que jo estava plorant.
Va passar la setmana, plena de dubtes existencials per a mi. Realment vaig tenir una crisi de creença en el que havia escrit fins al moment.
Aquell divendres a la nit va sonar el mòbil. Eren les nou de la nit. Jo normalment quedo amb el Josep d’una setmana per l'altra. No solem parlar per telèfon entre setmana, només alguna vegada quan a ell o a mi ens és impossible veure’ns el dia que ens hem citat.
Vaig contestar el mòbil. Era el Josep. Em va demanar com em trobava i jo mateixa vaig pensar que era molt amable de preocupar-se de mi. Però el que em va sorprendre va ser el que em va dir uns segons després.
–No confies en nosaltres. No creus en la senyora Agustina. Nosaltres no diem mentides. Has de tenir més confiança i també està bé tenir algunes proves que això és veritat. Això t’anirà bé a tu també per creure. La senyora Agustina actua amb rapidesa.
Vaig quedar impàvida, glaçada. Jo no havia parlat amb ell de la meva crisi per les respostes sorprenents de la senyora Agustina. Com ho va esbrinar és una cosa que mai no sabré.
LES RESPOSTES MÉS SORPRENENTS DE LA SENYORA AGUSTINA
La veritat és que aquesta setmana res no ha sortit tal com jo imaginava. Les respostes de la senyora Agustina aquesta tarda d’hivern m’han sorprès, ja que escapen de tota lògica, almenys humana.
Rondava el mes de març i aquesta era la tercera entrevista amb aquest esperit de llum. Arribats en aquest punt, jo em preguntava si tot això que m’estava passant, aquesta experiència, serviria d’alguna cosa, si realment aquest llibre, increïble per a molts, tindria alguna utilitat almenys per a les persones que el llegeixin. Cada vegada tenia més dubtes, com a ésser humà, i no volia de cap manera sotmetre’m a aquestes qüestions.
Feia un sol tebi.Tot baixant pel passeig de Prim, mirava la gent i em preguntava quantes persones no es preocupaven per cap qüestió de les quals diríem fonamentals a la vida. Allò de preguntar-se qui som i on ens dirigim només era una parcel·la exclusiva de pensadors i filòsofs. Tenia la sensació que potser no estaria a l’alçada perquè els meus dubtes com a ésser humà em feien dubtar de tot això.
En arribar a la consulta, el Josep no hi era. Havia anat a fer un tallat. Com ja era habitual, el brivall que atenia la fruiteria em va saludar i em va fer passar a la saleta. Em va preguntar com anava el llibre i fins i tot em va dir que quan estigués acabat el compraria.
Jo en cap moment no havia pensat en la possibilitat que aquest llibre sortís a la llum i que hi hagués persones que el volguessin llegir.
Els llums estaven apagats i l’olor d’encens era palpable. Vaig treure les meves anotacions i fins i tot vaig atendre una trucada al mòbil. Al cap de pocs minuts va aparèixer el Josep.
–Hola, nena. Com va això? –em va dir amb la seva amabilitat i el seu somriure de sempre.
Vam entrar a la saleta de pau on atenia els seus clients. Una vegada més, nosaltres dos en el mateix decorat de sempre: ell assegut a un costat de la taula, a la seva butaca, i la foto de la senyora Agustina a la paret, just damunt seu, i jo a l’altre costat i damunt meu la seva fotografia, també emmarcada.
Tan bon punt vaig veure que anava a senyar-se, el vaig aturar.
–Espera’t, Josep. Vull que parlem una mica –li vaig dir en una súplica–. Saps?
Sempre que vinc aquí tu entres en trànsit i jo parlo amb la senyora Agustina. Em sap greu que només utilitzem el teu cos com a instrument.
Jo crec que ell va agrair aquesta deferència i tot seguit vam començar a parlar dels últims esdeveniments de la consulta.
–L’altre dia va venir una noia que tenia problemes per treure’s el carnet i em va demanar ajuda –ho va dir amb senzillesa, sense donar-se importància–. Jo li vaig donar aigua beneïda i es veu que va aprovar. Però, fixa-t’hi, l’altre dia jo era a la porta de la fruiteria i va passar aquesta noia, molt arreglada, i ni tan sols no em va saludar. No és que jo esperi res, però ni saludar-me... No ho sé. De vegades penso en tot això i m’agradaria fer més per la gent, però jo tinc la meva vida, un negoci que haig de tirar endavant, la meva família...
Mentre ell parlava jo pensava que es passava totes les tardes atenent la gent i que sempre que el cridaven per algun assumpte estava disposat a ajudar. No entenia aquesta preocupació per fer més per la gent, perquè ell feia més que ningú per molta gent.
Vam estar parlant d’alguns casos i em va explicar que sentia que les paraules brollaven dels seus llavis sense saber del cert d’on venien. Parlava amb tranquil·litat, com sempre, i no estava gens amoïnat per com aniria el llibre. Em va dir que confiava en mi.
No li vaig comentar res de les meves preocupacions ni dels meus dubtes, malgrat que aquells darrers dies estava amoïnada precisament per una qüestió sentimental, sobre la qual el Josep havia fet una predicció que, al meu parer, era gairebé impossible que es complís.
Al cap d’una estona d’estar comentant algunes de les històries que passaven per la seva consulta i atès que ell era una persona molt ocupada i el temps, com sempre, jugava al camp contrari, vam decidir començar la sessió.
Es va senyar i va lliurar el seu cos a l’esperit de llum, ritual que sempre es repetia. Després d’una petita convulsió, res d’important, es va incorporar a la butaca i fregant-se les mans, com sempre, amb els ulls clucs em va saludar:
–Bona tarda, germana. Que la pau sigui amb tu.
Jo sabia que era la senyora Agustina, però no perquè hi hagués res diferent, sinó pel seu to de veu. Així que també la vaig saludar i vam començar a parlar.
–Ah! Tú eres la del libro –em va dir.
–Pues sí –li vaig contestar.
Aleshores, sense seguir el guió que tenia preparat, li vaig dir:
–Le puedo pedir un favor? –em va sortir així, de sobte, sense pensar-hi.
–Claro –va contestar–. Si puedo y estoy autorizada te lo diré.
–No és res personal –vaig insistir–. És un favor per al Josep.
Em sentia en l’obligació de demanar-li algun favor per a ell, que sempre havia estat tan generós de deixar el seu cos perquè jo parlés amb la senyora Agustina.
–Yo sé –vaig començar– que Josep está preocupado por acertar el momento de sus predicciones. ¿Ustedes podrían ayudarle en eso?
–Josep lo hace bien. Un médium no tiene que hablar demasiado. Piensa que para nosotros el tiempo no existe. El tiempo es una medida de los humanos. Lo que vosotros llamáis tiempo nosotros lo medimos a través de la naturaleza. Hay que contarlo por lunas. Tres lunas llenas, etc. –i aquí ja va començar a parlar com sempre parlava, molt i seguit–. Pero has de tener en cuenta algunas cosas. A las personas a veces no les conviene saber cuál va a ser su futuro, porque condicionaríamos lo que va a pasarles. Así que no es que los médium engañen sino que simplemente lo retrasan. Por ejemplo... –sempre em posava exemples, com si amb els exemples, d’una forma metafòrica, volgués fer-me veure un costat més humà perquè jo entengués allò que em deia–. Por ejemplo, imagínate que una persona está en la cárcel y que su novia o su mujer viene a preguntar cuándo saldrá. Yo sé cuándo saldrá, pero ha de pasar mucho tiempo. Entonces el médium le dice que sí saldrá, pero no le dice el tiempo de espera, ya que esto condicionaría su actuación y le crearía más angustia. Pero, dime, ¿todo esto es porque quieres saber el tiempo en que ocurrirá la predicción que te hizo Josep?
Aleshores em vaig quedar glaçada. En cap moment havia pensat en la meva predicció, almenys d’una forma conscient, i sempre vaig pensar en el Josep. O això em pensava jo. Era com si, d’alguna forma, aquell ésser pogués llegir-me el pensament. Ho vaig negar i li vaig dir que les meves intencions eren justes i bones.
–Mira, no hay que hacer daño a la gente. La gente viene a buscar alivio y consuelo.
Això era una constant: ajudar les persones, donar-los pau i serenitat. El temps, com sempre, passava de pressa. Ja havíem consumit més de deu minuts i hi havia moltes preguntes a fer, així que vaig començar amb les que duia preparades.
–¿Por qué las personas tienen luz? ¿Cómo se ve? ¿Los hijos pueden heredar la luz de una persona?
–Las personas tienen luz porque les es dada por el Padre desde la naturaleza. Mira, por ejemplo, imagínate un rebaño y que por cada 100 o 200 personas hay un pastor. Éste sería la persona con luz. Puede ser su cura, su confesor, su médico o cualquier persona. La naturaleza crea sus propios médicos y la gente se dirige a ellos, los reconoce. Hay mucha gente que conoce al hermano Josep, que viene a su consulta. Pero piensa que también hay personas que pueden usar este don para hacer el mal.
Silenci. Aquí es va aturar. Era com si pensés la resposta a la meva darrera pregunta. Al cap d’uns segons va continuar:
–Los hijos no tienen porque heredar la luz. Cuando yo vivía en la tierra tenía cuatro hijos. Ninguno de ellos heredó este don y fue mi vecino Josep el que se llevó toda mi fuerza.
En parlar un altre cop del Josep, vaig pensar en la primera entrevista i en la primera pregunta que li vaig fer a la senyora Agustina, sobre si el esperits tenien emocions. Ella em va respondre que no, però ara tenia la sensació que la senyora Agustina sentia una gran estimació pel Josep. No sé com explicar-ho però es notava en la seva forma de parlar. Així que, sense entrar en contradiccions, li vaig exposar el que pensava.
–Yo veo, o presiento más bien, que usted tiene un amor muy grande por Josep. Es lo que me transmite. En la primera entrevista usted me dijo que los espíritus de luz no sentían emociones, pero noto al hablar de él que existe un gran vínculo entre ustedes.
–Yo soy su protección y él es mi cuerpo aquí en la tierra. No es amor tal como tú dices. Es una obligación que yo tengo hacia él, porque así me ha sido encomendado.
Aquesta va ser la resposta de la senyora Agustina. Així que vaig continuar:
–¿Cómo se designa a un guía espiritual?
–Es el Padre quien lo designa.
–¿Se refiere a Dios?
–Es el Padre, Jesucristo, el que designa con quién debemos estar.
No va contestar res més. En aquest punt era inflexible i jo tampoc volia entrar en més detalls per ara, però la curiositat sobre aquest tema era cada vegada més incipient.
–Dios crea el alma inmortal, según las sagradas escrituras. ¿Por qué mueren entonces, según usted, cuando se reencarnan en animales?
–El alma no muere. Eso ya te lo expliqué el otro día que hablamos. El alma, cuando un animal muere, se distribuye, ¿entiendes? Es como si volviera a la naturaleza.
–¿De dónde sale la primera alma? ¿De dónde viene?
–Viene del Padre.
–¿Todas las personas son reencarnadas? ¿Hay personas que son únicamente materia?
–Hay personas que no son reencarnadas. Son almas nuevas. Imagínate que hay muchas más personas que nacen que las que mueren. Así que el Padre también da almas nuevas. Y hay personas que tienen dos almas. Por ejemplo, Josep tiene la suya pero también la mía cuando estoy en su cuerpo.
–Esto me ha hecho pensar que los bebés que mueren de recién nacidos no tienen tiempo de pagar sus culpas aquí en la tierra. Entonces, ¿qué pasa con estas almas?
–Los bebés mueren por dos motivos: porque han de volver inmediatamente, o sea reencarnarse de nuevo, o porque van directamente al lado del Padre. Ya te dije que es como una escalera en la que vas subiendo peldaños a medida que te vas llenando de luz. Estas almas están también destinadas a otros menesteres, que yo no te puedo revelar, porque hay cosas que no es posible decirte, pero te puedo asegurar que es para cosas muy importantes y bellas.
Això em va fer recordar la figura dels arcàngels i també la dels serafins i els querubins com a éssers espirituals.
–¿Se refiere a los arcángeles, los serafines y los querubines, descritos en las sagradas escrituras?
–Podríamos decir que sí. Eso es exactamente.
Les respostes de la senyora Agustina havien estat molt prolífiques i a la meva llibreta en quedaven moltes més. Vaig voler saber qüestions que últimament m’estaven plovent de mols llocs, qüestions que, jo no sabia ben bé per què, altres persones em plantejaven i que d’alguna manera jo havia de preguntar a la senyora Agustina.
Així que, a partir d’aquest moment, les preguntes que formularé ja no són només meves sinó que hi ha aportacions de persones de diferents classes socials i de diferent nivell cultural. D’alguna manera, aquest fet es deu a la meva inquietud perquè aquest llibre ofereixi respostes a moltes coses que no entenem. Per una altra banda, són coses que jo ni m’havia plantejat i sobre les quals ni per un moment havia pensat de preguntar.
Potser les respostes a les tres preguntes següents siguin fins ara les més sorprenents i jo, que sóc fidel a allò que va passar, les transcriuré fil per randa. No he de ser jutge de les respostes, ja que no són opinions personals sinó respostes de la senyora Agustina. He de confessar, però, que després d’aquestes preguntes jo mateixa vaig tenir una crisi de creença en tot això que està escrit. Però el més sorprenent va ser el que va passar cinc dies després d’aquesta trobada amb la senyora Agustina.
–¿Existen otros planetas habitados? –jo ho donava per descomptat i per això li vaig fer encara una altra pregunta–. Si es así, si existen almas, ¿también hacen esta misma función que ustedes aquí en la tierra?
–Sólo existimos nosotros. Hay otros planetas, pero no existe vida en esos planetas. La vida no es posible en otros planetas. No hay ovnis, sólo estrellas que corren, para que me entiendas. Son espíritus muy fuertes de gran magnitud espiritual.
–¿Por qué, siendo tan grande el universo, las almas siempre están alrededor de los humanos?
–No hay vida en otros planetas. Las almas sólo están alrededor de la Tierra.
Després d’aquestes respostes, la senyora Agustina va tenir un gag d’humor amb mi. Jo crec que va ser perquè les respostes eren molt sorprenents. La seva darrera resposta em va fer pensar en una cosa que m’havia dit. Segons em va dir la senyora Agustina, quan una persona mor la vénen a buscar les persones estimades, però, si és així i les ànimes es reencarnen, pot ser per exemple que quan jo mori la meva mare no estigui morta, pot ser que estigui reencarnada en una altra persona. Aleshores, qui em vindria a buscar?
–Vendrán a buscarte tus seres queridos. Pueden ser familiares muertos, personas conocidas por ti o bien el que esté libre en ese momento.
Vaig somriure. La veritat és que em va fer gràcia la seva forma d’expressar-se.
Encara li vaig fer una altra pregunta, que de fet tenia relació amb el que havíem estat parlant.
–¿Qué pasará cuando el mundo se acabe? ¿Dónde irán las almas?
–El mundo no se acabará. El sol no se apagará. Nacerán otros planetas. Pero el Padre tiene muchos ases en la manga todavía.
Havíem excedit el temps i jo temia pel Josep. Ja portàvem més de 25 minuts parlant i ella encara em va plantejar si volia alguna cosa per a mi. Semblava que sabés el que em passava. Era increïble. Aquella tarda em va fer plorar.
Quan el Josep va sortir del trànsit i li vaig explicar el que m’havia dit la senyora Agustina, el primer que em va dir va ser:
–I aquestes preguntes li has fet? Jo no sabria com contestar-les.
Es va sorprendre, com sempre, de les respostes i em va demanar si ella contestava de seguida i com ho feia. Jo el vaig tranquil·litzar i ell a mi, ja que, com passava amb algunes persones que anaven a la seva consulta, quan va sortir del trànsit es va trobar que jo estava plorant.
Va passar la setmana, plena de dubtes existencials per a mi. Realment vaig tenir una crisi de creença en el que havia escrit fins al moment.
Aquell divendres a la nit va sonar el mòbil. Eren les nou de la nit. Jo normalment quedo amb el Josep d’una setmana per l'altra. No solem parlar per telèfon entre setmana, només alguna vegada quan a ell o a mi ens és impossible veure’ns el dia que ens hem citat.
Vaig contestar el mòbil. Era el Josep. Em va demanar com em trobava i jo mateixa vaig pensar que era molt amable de preocupar-se de mi. Però el que em va sorprendre va ser el que em va dir uns segons després.
–No confies en nosaltres. No creus en la senyora Agustina. Nosaltres no diem mentides. Has de tenir més confiança i també està bé tenir algunes proves que això és veritat. Això t’anirà bé a tu també per creure. La senyora Agustina actua amb rapidesa.
Vaig quedar impàvida, glaçada. Jo no havia parlat amb ell de la meva crisi per les respostes sorprenents de la senyora Agustina. Com ho va esbrinar és una cosa que mai no sabré.
Comentarios