PARLEM DES DE L’ALTRE COSTAT DEL MIRALL
Aquell cap de setmana vaig anar a Madrid, per altres assumptes. La solitud del tren en el seu recorregut sempre m’ha inspirat. Com a fidel observadora em vaig anar fixant en les persones desconegudes que veia, persones que, d’altra banda, possiblement no tornaria a veure. Jo era l’espectadora de les històries que es reflectien en les cares d’aquelles persones anònimes, en les seves expressions, en les seves converses per telèfon mòbil.
El tren marxava lliscant per les vies a una velocitat compassada. Els paisatges passaven per la meva retina ràpidament i anaven canviant a mesura que m’allunyava de la meva terra.
Vaig fer un símil entre aquell tren i la vida mateixa. El principi del viatge és com el naixement, el recorregut és com la vida mateixa i el final del viatge és com la mort, perquè la mort és més aviat una estació més de la vida, una porta que ens permetrà passar definitivament al món espiritual.
Fins ara, amb la senyora Agustina havíem parlat de la vida del més enllà i de la mort. Aleshores vaig pensar que també seria interessant parlar d’aquells signes que a la terra defineixen el que passa en el món espiritual. Si és que realment és així.
S’ha parlat moltes vegades de la possibilitat que els objectes deixin una empremta dels seus antics propietaris i que algunes persones, amb el que en diríem una sensibilitat extrema, siguin transportades a èpoques passades. Això només és una teoria, però també és una mera especulació allò del que fins ara havíem estat parlant sobre el món espiritual, un món que, per una altra banda, no coneixem i que possiblement no entendrem fins que realment siguem allà.
Així, tal com imaginava la vida en aquest recorregut que ara feia el tren que em portava a Madrid, ens manca saber si existeixen signes aquí en la vida terrenal que ens poden fer pensar en la vida del més enllà.
Últimament diverses persones m’han comentat coses, sobre les quals he decidit de preguntar a la senyora Agustina. No sé si és casualitat o no que aquests temes hagin sorgit a la conversa, però vet aquí algunes de les meves inquietuds.
Els miralls sempre reflecteixen una imatge de nosaltres mateixos. De fet, els miralls són fidels confessors del pas del temps. Però em pregunto si hi ha la possibilitat que el mirall sigui una connexió entre nosaltres i els elements de llum o d’ombra.
Una amiga meva m’havia comentat que ella veia persones atrapades en els miralls. Com si d’alguna forma aquelles persones ja mortes es volguessin comunicar amb ella. La veritat és que jo mai no he vist ningú sinó a mi mateixa, que en el transcurs del temps vaig envellint. Mai a la vida no he vist persones atrapades en un mirall.
També em pregunto si és possible que nosaltres puguem sorprendre els esperits de llum, en una visualització mental, és clar, no física. És a dir, els esperits de llum ens veuen i saben el que fem, però una persona pot sorprendre un esperit de llum sense que ell en sigui conscient?
D’altra banda, les olors que es perceben en entrar en un lloc poden ser records d’una vida passada? La Senyora Agustina ja m’havia comentat en altres entrevistes que nosaltres no podem recordar res de les nostres vides passades. Però m’intrigava saber si les olors relacionades amb situacions viscudes podrien donar una pista sobre aquestes vides passades. I la pols? Podria ser la pols un conductor de transmissió d’informació sobre la vida del més enllà. Els objectes guarden records?
M’explicava aquesta amiga meva el seu gran fervor per les antiguitats i que, moltes vegades, en tocar amb les seves mans un objecte podia visualitzar les persones que n’havien sigut propietàries. Una vegada que va anar a un mercat ambulant d’antiguitats, va veure un ventall, el va agafar i de seguida va poder veure aquella persona que l’havia tingut, amb la qual cosa va poder imaginar la seva trista història.
De tota manera, aquestes qüestions les hi preguntaria a la senyora Agustina en la pròxima sessió i possiblement les seves respostes no serien cap de les que jo podia imaginar.
Donava voltes a tot aquest tema quan vaig arribar a la conclusió que tot era tan fàcil com el bé i el mal: persones bones i dolentes, part positiva i negativa.
Hi ha una teoria segons la qual el món també té dos vessants: el vessant positiu i el negatiu. Així doncs, és possible que hi hagi dos plans de l’existència, dues vides paral·leles? És possible que una mateixa persona pugui ser en el mateix lloc però sent una altra persona?
No sentia por perquè esbrinava els dubtes que possiblement la gent tenia i cercava la veritat. Però sí que és cert que moltes persones senten por. Es pot controlar la por? Si deixem entrar la por a les nostres vides, també és possible que hi tinguin accés esperits dolents?
L’ànima era potser l’eix central de tota aquesta història. L’altre dia la senyora Agustina em va dir que el Josep deixava la seva ànima a un costat perquè ella entrés al seu cos. No és que tingués dues ànimes, sinó que, en el moment que la senyora Agustina hi entrava, hi havia una altra ànima al cos del Josep. Però, si les ànimes es van perfeccionant a mesura que es reencarnen, deu arribar un moment en què deu ser tan perfecta que potser en un sol cos no hi cap. És possible que una ànima es divideixi en dos cossos? Llavors serien ànimes bessones.
Estava desitjant saber les respostes de la senyora Agustina i el que me’n diria, de tot això. No tenia ni idea quina seria la seva resposta i encara hauria d’esperar tres dies més.
Aquell cap de setmana vaig anar a Madrid, per altres assumptes. La solitud del tren en el seu recorregut sempre m’ha inspirat. Com a fidel observadora em vaig anar fixant en les persones desconegudes que veia, persones que, d’altra banda, possiblement no tornaria a veure. Jo era l’espectadora de les històries que es reflectien en les cares d’aquelles persones anònimes, en les seves expressions, en les seves converses per telèfon mòbil.
El tren marxava lliscant per les vies a una velocitat compassada. Els paisatges passaven per la meva retina ràpidament i anaven canviant a mesura que m’allunyava de la meva terra.
Vaig fer un símil entre aquell tren i la vida mateixa. El principi del viatge és com el naixement, el recorregut és com la vida mateixa i el final del viatge és com la mort, perquè la mort és més aviat una estació més de la vida, una porta que ens permetrà passar definitivament al món espiritual.
Fins ara, amb la senyora Agustina havíem parlat de la vida del més enllà i de la mort. Aleshores vaig pensar que també seria interessant parlar d’aquells signes que a la terra defineixen el que passa en el món espiritual. Si és que realment és així.
S’ha parlat moltes vegades de la possibilitat que els objectes deixin una empremta dels seus antics propietaris i que algunes persones, amb el que en diríem una sensibilitat extrema, siguin transportades a èpoques passades. Això només és una teoria, però també és una mera especulació allò del que fins ara havíem estat parlant sobre el món espiritual, un món que, per una altra banda, no coneixem i que possiblement no entendrem fins que realment siguem allà.
Així, tal com imaginava la vida en aquest recorregut que ara feia el tren que em portava a Madrid, ens manca saber si existeixen signes aquí en la vida terrenal que ens poden fer pensar en la vida del més enllà.
Últimament diverses persones m’han comentat coses, sobre les quals he decidit de preguntar a la senyora Agustina. No sé si és casualitat o no que aquests temes hagin sorgit a la conversa, però vet aquí algunes de les meves inquietuds.
Els miralls sempre reflecteixen una imatge de nosaltres mateixos. De fet, els miralls són fidels confessors del pas del temps. Però em pregunto si hi ha la possibilitat que el mirall sigui una connexió entre nosaltres i els elements de llum o d’ombra.
Una amiga meva m’havia comentat que ella veia persones atrapades en els miralls. Com si d’alguna forma aquelles persones ja mortes es volguessin comunicar amb ella. La veritat és que jo mai no he vist ningú sinó a mi mateixa, que en el transcurs del temps vaig envellint. Mai a la vida no he vist persones atrapades en un mirall.
També em pregunto si és possible que nosaltres puguem sorprendre els esperits de llum, en una visualització mental, és clar, no física. És a dir, els esperits de llum ens veuen i saben el que fem, però una persona pot sorprendre un esperit de llum sense que ell en sigui conscient?
D’altra banda, les olors que es perceben en entrar en un lloc poden ser records d’una vida passada? La Senyora Agustina ja m’havia comentat en altres entrevistes que nosaltres no podem recordar res de les nostres vides passades. Però m’intrigava saber si les olors relacionades amb situacions viscudes podrien donar una pista sobre aquestes vides passades. I la pols? Podria ser la pols un conductor de transmissió d’informació sobre la vida del més enllà. Els objectes guarden records?
M’explicava aquesta amiga meva el seu gran fervor per les antiguitats i que, moltes vegades, en tocar amb les seves mans un objecte podia visualitzar les persones que n’havien sigut propietàries. Una vegada que va anar a un mercat ambulant d’antiguitats, va veure un ventall, el va agafar i de seguida va poder veure aquella persona que l’havia tingut, amb la qual cosa va poder imaginar la seva trista història.
De tota manera, aquestes qüestions les hi preguntaria a la senyora Agustina en la pròxima sessió i possiblement les seves respostes no serien cap de les que jo podia imaginar.
Donava voltes a tot aquest tema quan vaig arribar a la conclusió que tot era tan fàcil com el bé i el mal: persones bones i dolentes, part positiva i negativa.
Hi ha una teoria segons la qual el món també té dos vessants: el vessant positiu i el negatiu. Així doncs, és possible que hi hagi dos plans de l’existència, dues vides paral·leles? És possible que una mateixa persona pugui ser en el mateix lloc però sent una altra persona?
No sentia por perquè esbrinava els dubtes que possiblement la gent tenia i cercava la veritat. Però sí que és cert que moltes persones senten por. Es pot controlar la por? Si deixem entrar la por a les nostres vides, també és possible que hi tinguin accés esperits dolents?
L’ànima era potser l’eix central de tota aquesta història. L’altre dia la senyora Agustina em va dir que el Josep deixava la seva ànima a un costat perquè ella entrés al seu cos. No és que tingués dues ànimes, sinó que, en el moment que la senyora Agustina hi entrava, hi havia una altra ànima al cos del Josep. Però, si les ànimes es van perfeccionant a mesura que es reencarnen, deu arribar un moment en què deu ser tan perfecta que potser en un sol cos no hi cap. És possible que una ànima es divideixi en dos cossos? Llavors serien ànimes bessones.
Estava desitjant saber les respostes de la senyora Agustina i el que me’n diria, de tot això. No tenia ni idea quina seria la seva resposta i encara hauria d’esperar tres dies més.
Comentarios